El dofí és l'animal símbol de la joventut i l'energia, hereu del poder. Va arribar al Casc Antic de Barcelona tot nedant per la Mediterrània i, enlluernat per la nostra ciutat, hi entrà pel rec Comtal. Com un infant, enjogassadament, llença aigua per la boca tot cercant amics; però compte, el dofí també és superb i orgullós del llinatge de què és l'hereu i, capriciós, es pot tornar irascible i ferotge i llençar foc sense control.

​

 

La tradició europea de la figuració de dofins en els ornaments barrocs, al llarg dels segles XVII, XVIII i fins al XIX, amb la seva peculiar interpretació de l'animal entre entremaliat i ferotge, confós amb un peix, té el seu origen a França, Catalunya inclosa. La corona francesa tenia en el dofí, el fill del rei, el seu hereu, i el representava amb la figura d'aquest animal. El dofí barroc festiu barceloní és una innovació en el bestiari històric que combina les representacions ornamentals amb el llegendari tradicional català.

​

 

Si bé la representació festiva d'animals marins és corrent en altres països, com ara Flandes i França, el nostre dofí, com a element d'imatgeria festiva, no té tradició. Tanmateix és una figura que, amb escates, ganyes i una gran boca plena de dents, tot confonent-lo amb un peix, és molt present en el nostre llegendari tradicional i en els reculls clàssics de bestiari, ple d'energia, vitalitat i joventut; també és profusament representat en tota mena d'ornamentacions a fonts, monuments i mobiliari barroc de la nostra ciutat. De figures com el dofí del Casc Antic, se'n poden veure a fonts i monuments tan clàssics com la font de Sant Jordi de Montjuïc, la del Seny Català al Pla de Palau o a la de la Maja a la plaça de la Vila de Madrid, entre moltes altres, en els quals s'ha inspirat la nostra figura.

 

D'altra banda, una de les llegendes més clàssiques i més esteses a les poblacions costaneres catalanes, inclosa Barcelona, és la faula del peix Nicolau. En Nicolau era un nen entremaliat que es passava el dia dins del mar nedant; una maledicció de la seva mare va fer que en Nicolau perdés les cames, li sortís cua de peix i tot el cos se li cobrís d'escates. En Nicolau va viure per sempre més a la mar Mediterrània, no gaire lluny de la costa, des d'on plorava el seu món perdut i parlava amb els pescadors. El peix Nicolau és molt semblant a la figura clàssica del nostre dofí, ben bé en Nicolau podria ser un dofí i no un peix.

​

 

La figura, construïda per l'artesà Antoni Mujal, va ser presentada en societat el dia 12 de febrer del 2000, coincidint amb la diada central de les Festes de Santa Eulàlia, i l'endemà va rebre el seu bateig de foc amb totes les bèsties de foc del districte de Ciutat Vella.

​

El Dofí té una triple funcionalitat: és una bèstia de foc, pot actuar com animal d'animació o simplement és una bèstia acompanyant del Bestiari Històric de la Ciutat de Barcelona, com en la seva participació en la festivitat de Corpus. La bèstia pot ser portada a peu per una sola persona o bé amb rodes empentada per diversos individus.